L'ALMOGÀVER DE L'HAVANA

Ahir vaig assistir a la inesperada presentació d’intencions dels hereus i pubilles de la coordinadora que va fer possible la consulta per la independència a Mataró.

Unes cent persones encuriosides omplíem una sala amb florescents pampelluguessant de la seu de la colla castellera Caps Grossos que de forma generosa van cedir l’espai per poder fer aquest acte.

Què haig de dir després d’escoltar als ponents i als espectadors? doncs que podria desfer-me en elogis sincers però serè modest i em limitaré a somriure i esperar que els esdeveniments ja els condecorin per si sols.

Dir que crec que són gent prou espavilada i que conviden a acompanyar-los en aquesta aventura llaminera no seria suficient perquè us féssiu càrrec de la il•lusió que destil•lava l’alè invisible de les seves paraules.

Va quedar clar que estan entossudits en voler reprendre el fil de l’acció lliurament sense el feix nebulós de les directrius d’un partit polític de pèrfids vicis establerts.

Les seves idees esclataven en la pantalla del projector del Power point on feien somiar als espectadors amb les seves estratègies de full de ruta que deixaven bocabadats al venerable.

Jo us convido amb aquest breu resum a deixar el temps sabàtic del ja farem i formar part de la resistència entusiasta de les hordes independentistes de la capital del Maresme.

Cridem tots junts: Visca la pàtria !

DUES TEORIES I UN ÚNIC CAMÍ A LA LLIBERTAT:

2010-07-28T18:15:00.000+01:00

Fa molt de temps vaig traçar alguns gargots en el Bloc Gran del Sobiranisme per explicar la meva teoria de la regeneració política com a camí per assolir la independència dins del parlament català. Avui, aquesta teoria es troba tancada com la melodia que guarda una capça de música al xocar frontalment amb una altra que busca la unitat de l‘independentisme fora del parlament.

No em crec que iniciatives com “Suma independència” o “Solidaritat catalana” puguin arribar a cap més objectiu que el d’engrescar a la parròquia dels ja convençuts. El que de veritat cal és captar els no convençuts i aquestes estratègies, lluny d’ajudar, només acaben sent el mantell de cendres d’un testament de bones intencions.

Puc caure antipàtic i em poden mirar amb reprovació per denunciar amb claredat l’absurditat de les propostes inexplicables d’alguns suposats virtuosos mediàtics o solistes de plataformes. Sincerament me la bufa per tots cantons !

Crec que la clau és renovar els pensaments polítics des de les bases que ja hi ha, des de la dreta fins a l’esquerra, des de l’ esquerra fins a la dreta. S’han de crear excisions del pinyol dels partits tradicionals per poder substituir-los amb el temps i aconseguir un pacte per la independència a les cambres catalanes.

El temps no només fuig sinó que dona la raó a qui la té, per tan si fracassa la teoria d’alguns cançonaires de la unitat i se’ls hi exhaureix el benefici del dubte hauran de treballar cap a un altre direcció. Creieu-me però que voldria estar equivocat i reconeixer humilment el meu error si això comportés aconseguir la llibertat de la nostra pàtria.

Defensaré el que considero lògic i pragmàtic, convençut que les circumstàncies futures em recolzaran malgrat que alguns passin l’estona cantussejat boleros mentre es passegen per núvols fugissers.

POLÍTICA-FICCIÓ INDEPENDENTISTA:

2010-07-22T16:49:00.003+01:00

Puc entendre, que aportar unes gotes de felicitat al micro món independentista amb propostes surrealistes i fora de context faci esverar l’aviram.

Puc entendre que l’aparador electoral pugui farcir-se d’un garbuix de propostes independentistes de rètols diferents.

Ara bé el que no puc entendre ni acceptar és el dringar de la campaneta del farsant, el que ens fa avergonyir amb la seva conducta al intentar curar al moribund amb flascons d’aigua del Carme.

La proposta de SOLIRARITAT CATALANA és el resultat dels somnis d’opi d’alguns il•luminats que es desfan amb propostes que encomanen plaer d’entrada però que acaba esfilagarsant-se com un mal són al despertar.

Gallejà convidant als altres partits polítics a unir-se en una única candidatura fa que tots els que tenim una mica de seny deixem anar un esbufec de perplexitat. Qui amb plenes facultats mentals pot pensar que ensarronaran a les grans maquinaries polítiques per anar junts en aquesta empresa?

Però això no es tot, comparar demagògicament la situació actual del país amb la de l’any 1905 per poder justificar la unitat és no voler veure el canvi sociodemogràfic de la població catalana. Una unió avui totalment inviable degut a la gran massificació d’immigració espanyola, persones que resideixen de forma estable en el nostre país (coses de la colonització, ves).

O sigui tot plegat fantasies pròpies de series televisives com la dimensió desconeguda o literatura per no dormir del gran HP Lovecraft.

Haig d’admetre que del trio meravelles mediàtic qui més m’ha decebut - potser perquè era en qui tenia dipositades més esperances- ha estat el Sr. Laporta. La meva brúixola mental em convidava a pensar que podria projectar il•lusió liderant un nou partit que contribuís a la regeneració política del país.

Doncs, res de res! No se si són les companyies que l’envolten o per alguna pèssima assessora provinent d’alguna plataforma vinguda a menys ? potser per copiar les idees bioquímiques d’algú altre ? Qui ho sap.

Pel que fa als altres dos homòlegs del Sr. Laporta, com deia en Shuster, no cal dir res més, tothom sap que el Sr. Bertran continua sent diputat d’ERC (que s’ha de cobrar cada més, collons ! ) i el Sr. L.T continua lluint el carnet de CDC a la notaria.

Ai las, divina innocència qui se’ls cregui.

VÍDEO DE LA MANIFESTACIÓ A BARCELONA EL 10/07/10:

2010-07-18T19:41:00.000+01:00

PARE, PER QUÈ ENS DIUEN QUE SOM ESPANYOLS?

2010-07-16T16:58:00.000+01:00

Volia caure d’esquena quan m’ho va preguntar. Em mirava amb aquells ulls imparcials, transparents i plens de la innocència del rostre d’una nena de sis anys.

Quan vàrem entrar a les dependències de la policia nacional per fer-li el passaport no m’havia plantejat que la meva filla podia resseguir les estores insensibles d’espanyolitat d’aquell lloc amb els seus cinc sentits.

Aquella pregunta inesperada no era de fàcil contestar, era mil i mil vegades pitjor que si m’hagués sorprès jaient amb la meva parella i preguntés què fèiem.

Massa aviat! vaig pensar, massa prematur per explicar-li que l’entorn quotidià que ens envolta està farcit de les butllofes malicioses que trenen les mentides de la colonització espanyola.

Necessitava un moment de paciència per poder pensar en un ventall de possibles respostes i escollir-ne la més idònia.

Per on començar? paraules com: colonització, feixisme o imposició, s’escampaven com un guirigall de mots mentals angoixants que tenia que destil•lar en un parlar afectat i artificiós prou comprensible per la personeta que tenia al davant.

Finalment amb la cara serena vaig recordar unes paraules d’un amic meu i vaig optar per fer una metàfora dolça utilitzant fruïts. Vaig preguntar-li si una poma podia ser un plàtan i ella va contestar que no. Tot seguit li vaig preguntar si algú digués que la poma havia de ser un plàtan o qualsevol altre fruït què contestaria. Al cap d’una estona de rumiar-s’ho, va aixecar el cap amb una mirada que convidava a l’optimisme i em va dir utilitzant un pragmatisme verbal impropi de l’edat:

-Pare, si ningú pot pensar que una poma sigui un plàtan, perquè algú podria pensar que un català pot ser espanyol?

ESPANYOLS L’ESTATUT US EL FOTEU PEL CUL. ARA INDEPENDÈNCIA MÉS QUE MAI:

2010-06-29T10:37:00.000+01:00

S’ha consumat la venjança espanyola, la cara destapada de la perversitat ha vist per fi la llum del sol.

Els bergants togats de l’imperialisme de castella han donat sacietat a les ganes de repressió contra Catalunya i han dibuixat destrament la guillotina que talla les aspiracions d’un país, del nostre país.

La beneiteria i la imaginació verda dels polítics catalans que ens volien fer creure amb les seves fantàstiques mentides que això podia acabar bé deu estar ben decebuda. Doncs que es pensaven aquests xerrameques! que Espanya cediria a eines que es podrien utilitzar en contra seva?

Cal sortir tots al carrer i cridar que els catalans no acceptem més submissió i volem la independència, que volem ser lliures per decidir el nostre futur, que no volem cap estatut retallat o no.

Esperem que l’ultratja i humiliació de l’estatut serveixi perquè aquells que encara els manca la facultat de la visió de la realitat, curin la seva ceguesa i es sumin a proclamar al món que som una nació.

EL VOTANT DE LA PINÇA AL NAS:

2010-05-17T19:04:00.001+01:00

http://blocgran.cat/?page_id=1992

CAFÈ, CAFÈ:

2010-04-23T16:23:00.000Z

Ai que n’és de recargolat i ruixat aquest “meu” país, quina desconcertant memòria de sonso que té, quina fluxera mental que exhibeix tantes vegades.

Ahir, petrificat i arronsat d’ espatlles llegia al diari com la premsa internacional feia ressò de l’ombra feixista del difunt Samaranch mentre a Catalunya hi havia qui proposava canviar el nom de l’estadi Lluís Companys pel del sinistre cadàver.

El pensament abatut em dibuixava una exclamació que tallava l’aire del menjador. Homenatjar un franquista mort, no és el màxim insult a les víctimes del regim, a la memòria històrica i a la cordura humana?

I nari nan, nari nan que diria la Trinca, a qui pot estranyar tot això? tothom sap que els catalans som així, curts de gambals, masoquistes amb pedigrí, virtuosos de la sodomització...

Aquest és el país del cafè per tots, del cafè Olé, del cafè descafeïnat, del cafè granulat, del cafè perfumat o què cony! som els putos amos del cafè. En lloc més del món mundial es podria donar un cas d’amnèsia col•lectiva ten evident com a Catalunya. No se si és a conseqüència de la merda del progressisme esquerranós que governa la sinagoga fa tan de temps, del passotisme social, dels caragirats o de ves a saber què. El que se taxativament és que no es pot tolerar que es trepitgi la memòria dels que van perdre la guerra civil, dels que van ser torturats, humiliats i robats pels feixistes espanyols.

No té collons (per posar un exemple) que hagin de ser els Argentins qui obrin un procés contra els crims comesos pel Franquisme mentre a l’estat espanyol volen jutjar a l’únic togat que a tingut nassos per investigar el passat?

Assegut al sofà de casa i totalment perplex em preguntava qui mana a l’estat espanyol; el PSOE? els militars? els feixistes? o potser les empreses de cafè?

Un cigaló, si us plau.

S'HA ACABAT EL SEXE AL TRIPARTIT:

2010-03-06T11:21:00.000Z

Diuen llengües viperines que l’orgia política de les esquerres “catalanes” s’esmicola per moments i que cap dels instruments dels tres amants ja no toca solfa com abans. No és d’estranyar que després de tantes banyes en convivència es plantegin anar a cal advocat per preparar els papers del divorci. Això sí, d’una manera dolça i políticament correcte, només faltaria.

Ai las! ja se sap que quan baixa el pal de la bandera el furor del matrimoni fa figa. Qui se’n recordarà ara de com es rifaven, acaramel•lats, el bigoti d’en Carod com si fos una puta de revetlla? I d’aquelles embranzides carnals al Tinell desenfrenades de luxúria?

Aquelles nits de glòria i cel ja són l’epíleg d’una història acabada, ara toca deixar a un costat les abraçades afectuoses, aquelles plantufadetes al culet, i com bordegassos matar-se entre si llançant-se un guirigall de retrets.

Ja fa ferum d’eleccions i és clar, cap d’aquests frares de duro no vol reconèixer el fracàs del trimercat de Calaf . Opten sense cap pudor per amagar-se sibil•linament entre excuses de mal pagador.

Tothom sap que el sexe dura el que dura i després de cada orgasme gira vent, gira vela. Ara bé, arronsar les espatlles després d’haver venut tanta pedagogia de pactes d’esquerres i collonades varies durant tan de temps és d’una baixesa absoluta.

Conclusió, les properes eleccions que tothom voti amb consciència de qui són aquest essers infames de fràgils juraments que viuen arrelats als vincles sagrats de l’or a la bossa i la cadira ben calenta.

Bon vent i barca nova nois !

L’EXTREMISME SECTARI D’UNA PART DE REAGRUPAMENT:

2010-03-04T18:14:00.001Z

Confesso que el sectarisme d’alguns personatges de reagrupament que semblen devots de pregaria i dejuni em causen un rebuig al paladar similar al que em produeixen partits com el PSC o el PP.

Em sorprèn l’àmplia generositat sanguinària amb què actuen contra qualsevol crític que gosi contradir els propòsits de la seva associació o criticar el seu Messies, quina vergonya ! Si algú gosa fer esment a qualsevol cosa negativa a Reagrupament o contra el Sr. Carretero el titllen de traïdor i el menyspreen amb una ràbia indescriptible.

Si quan militava a CDC vaig criticar sense miraments el meu propi partit en infinitat d’ocasions com exercici d’autocrítica i de credibilitat, perquè no puc criticar també als altres? Hauria de cedir als desitjos infantils i inadequats de psicoanalistes alienats de tèrbola reputació?

Tan de bo aquests patriotes d’alè amarg i mirada esmolada descobreixin els seus errors abans tothom arribi a una conclusió similar a la meva i acabin ofegats en la seva jaça de guerra particular. L’extremisme sectari per defensar una causa pot convertir als seus actius en part d’un submón d’habitants del purgatori, en una presó d’angoixes existencials, o fins i tot en una institució de cadàvers de reputació dubtosa.

Potser amb aquestes línees hauré fet pujar els colors a la cara a més d’un dels encegats que viuen permanentment en una residència malsana de sectarisme encarcarat. És per això que vull puntualitzar que no generalitzo i només he descrit als reagrupats de seny confós que crec haurien de dirigir les seves pupiles cap un altre direcció perquè no estan fent cap bé al país.

Ufffffffff, en fi, visca la pàtria ! II*II

8 DE MARÇ, L’OMBRA DE LA INJUSTÍCIA:

2010-02-21T16:58:00.000Z

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista?

Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.

La dona sempre havia estat objecte de menyspreu per un món on els homes feien ús d’una supremacia injusta i discriminatòria. La incorporació de la dona al món laboral va revolucionar la societat del moment trasbalsant el concepte de les obligacions de les dones envers els homes. La remuneració econòmica donava a les fèmines una posició de força i revelava l’inici del canvi a un futur que garantiria uns principis d’igualtat de drets de gènere. Evidentment desterrar “la llei de la bragueta” en plena revolució industrial no seria empresa fàcil i s’hauria de vessar molta sang en un procés revolucionari que pretenia desdibuixar les lleis anacròniques establertes.

Avui les condicions soci laborals en molts casos encara són objecte de desigualtat i de denúncia per part de les dones del Segle XXI. Si bé és veritat que la legislació vigent garanteix el mateix tracte per qüestions de sexe la realitat encara contempla casos vexatoris.

Bo i això no hi ha volta enrere i el pelegrinatge cap a la plena igualtat entre homes i dones arreu del món ja no es podrà aturar. Potser els homes ens hauríem de preguntar com podem col•laborar per aconseguir que l’ombra de la injustícia sigui només un vell record d’un passat per oblidar.

DE FINIBUS BONORUM ET MALORUM :

2010-02-15T19:04:00.000Z

Decidir en política què és bo i què és dolent pel país sempre és complicat alhora que decidir quina és la millor opció pot estar condicionat per una hipocresia clamorosa.

Segons el meu criteri el catalanisme actual es pot desglossar d’aquesta manera:

- Hi ha els que intenten convèncer de quin és el millor camí exposant una estructura d’arguments il•lusionants, bellament cisellats i fàcils d’aplaudir, però que al meu entendre, es troben ben allunyats del pragmatisme i de la realitat.

Assegurant que no pateixo d’un brot d’imaginació febril afirmo que només veig una llum tènue i vaporosa d’esperança de que una fictícia transversalitat ens pugui portar de la mà al crepuscle de la llibertat. Sincerament amb excepticisme arrufo les celles davant la clarividència dels que prediquen la possibilitat d’una cerimònia comuna que ens arreplegui a tots plegats.

- Hi ha els de conviccions profundes (que per alguns són gent d’esperit pusil•lànime) que opten per una visió fluïda, d’aquelles que es poden tocar amb els dits i practiquen una oratòria de consignes embolicades de pura realitat.

- I finalment també hi ha els fidels de la mateixa parròquia que s’escupen acusacions com si fossin verí i una bona colla de retrets amb descrèdit per arribar a qualsevol port.

Al barrejar totes aquestes opcions en un mateix sac és quan la mà trencadissa de la discòrdia dibuixa contorns d’hàlit enverinat i la música flotant de la confrontació reparteix generosament salutacions amb guspires de mala baba a tots els actors .

Crec que hem de reflexionar i preguntar-nos si és possible que col•legues del mateix gremi siguin devots de la tolerància.Certament crec que serà cosa ben difícil d’aconseguir quan hi ha qui veu pecats a tot arreu. S’haurien de refinar molt els esforços per controlar l’enteniment i enterrar insinuacions i burles malsanes que ens fan mal. No és la millor opció la de deixar al descobert les nostres misèries en forma d’unglots d’aquests que esqueixen la carn i esgrimeixen estocades esfereïdores.

Qui pot dir sense pèls a la llengua què és bo o dolent pel país si el resultat final no és la independència de Catalunya?

EL PATI D’ESCOLA DEL Sr. CARRETERO:

2010-02-04T17:37:00.005Z

La imatge deplorable i gris que han ofert els dirigents de Reagrupament ha deixat entredit la seva credibilitat com a opció política entre una perplexació generalitzada del seu públic.

Com sempre succeeix en l’entorn independentista, ja sigui en els partits o a les plataformes civils, els protagonismes afloren dramàticament per discutir qui té el nas més gros o les dents més tortes. Aquest és el flagell que no cedeix mai i sempre acaba amb els somnis i propòsits honestos dels homes.

L’anada i tornada enfosquida a Reagrupament del Sr. Carretero en l’increible espai de 2 dies és digne dels jocs de patí d’escola de primària. Del “no t’estic” perquè m’he enfadat amb tu, o del “t’odio” perquè no sóc l’actor principal de l’obra de teatre proposada per la mestra i tu sí.

Defensar-se dels assalts impropis és lícit però si un pren la ferma decisió de marxar ha de ser amb totes les conseqüències que comporta.

Jo em pregunto quans vots haurà perdut aquesta formació independentista al mostrar una cara tan fràgil i una vocació tan clara a l'auto-desnonament.

MATARÓ JA VOL DECIDIR:

2010-02-02T18:26:00.003Z

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir, en el vell i atrotinat cinema Foment del c/ Nou, a la presentació de "Mataró Decideix". Confesso que em vaig sentir cofoi al veure la comunió que es va crear entre tots els assistents en un sala plena de molts sentiments i il-lusió. Entre les cares conegudes destacaven en Xavier Mir, en J.Manel Ximenis o en Diego Arcos i com no, la part institucional amb els regidors Francesc Teixidor (ERC) i Quim Fernàndez (CDC).

Els petits discursos dels organitzadors explicant el complicat procés de la consulta i un tímid torn de preguntes van marcar el ritme del menú d’una vetllada breument amenitzada pels organitzadors i molt emotiva.

Al finalitzar l’acte ens esperaven al vestíbul del cinema un plec de butlletes per reclutar voluntaris que es repartissin les tasques a fer. Veient que ràpidament s’omplien de tinta els papers vaig pensar que tothom era conscient dels esforços que es necessiten per poder tirar endavant una consulta popular en una ciutat tan gran.

Vull alabar la ferma voluntat de fer les coses amb seny dels organitzadors, que estic segur que profetitza un futur gran èxit i com no, donar-los la meva sincera enhorabona per l’èxit de la convocatòria.

Ara queda tot per fer, doncs fem-ho entre tots i podrem decidir a casa nostra.

REAGRUPAMENT, L’INICI DE LA FI:

2010-01-31T16:45:00.003Z

S’ha acabat, finiquitat, liquidat, com vulgueu però Reagrupament ja és història. La renúncia d’en Joan Carretero i dels seus lleials fidels ha destapat la caixa dels trons. Molt possiblement comportarà la fi d’un somni de molts independentistes catalans que acabarà esmicolat en bocins.

Potser alguns intentaran maquillar la realitat amb juraments esbojarrats o enganys no massa imaginatius, però hi ha signes ben visibles que l’aventura reagrupista està a punt d’acabar en fracàs.

El Sr. Carretero mai va dissimular que no s’hi trobava a gust en el paper de líder però també sabia que era l’únic referent que podia garantir un avançament victoriós de la iniciativa.

Sempre he estat crític amb reagrupament però personalment bo i les meves reticències desitjava que tingués el màxim èxit en la seva actuació electoral.

I ara què? com és distribuiran els vots que estaven destinats a reagrupament en el panorama polític català? aniran a parar a ERC? o a CiU?

Com a resposta només quedarà esperar sense gaire entusiasme els resultats d’unes eleccions esquerdades que difícilment canviaran res a la vida d’un poble silenciós i decebut.

FEM VAGA D’ESPECTADORS:

2010-01-27T15:46:00.001Z

Ara que per fi la llei obligarà a les sales de cinema a ofertar un 50 % de pel•lícules amb l´idioma oficial d’aquest país, els exhibidors amenacen en impedir-ho fent vagues com a bravates.

Aquests bergants del cel•luloide menyspreen la nostra llengua i atempten amb impulsos furiosos cap als ciutadans catalanoparlants. De fet, se’ls en fot tot el que no sigui obeir devotament els seus desitjos lascius d’ omplir-se bé la bossa fins dalt.

Doncs si tot és una qüestió econòmica posem serenament punt i final a la tibantor agre espanyolista d’aquests empresaris. Sense cap matís fem-nos el propòsit de no anar al cinema fins que ofertin les pel•lícules en el nostre idioma. Desencaixem-los ! que es plantegin sinó seria més rentable complir la llei que empassar-se les sales buides de dalt a baix.

Ajudem-los a baixar del burro perquè sinó defensem aquesta llei perdrem una oportunitat d’or per fer un pas més cap a la normalització lingüística a casa nostra.

Feu que el vostre enginy mental fins ara anèmic actuí com un fibló i us asseguro que si aquestes mones intueixen que poden morir ofegades faran el cort fort i cediran de forma amarga.

Actuem i guanyarem aquesta batalla.

S'HA DE CREAR UNA FUNDACIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:

2010-01-25T17:02:00.002Z

Feu-vos aquesta pregunta: si existís una eina que inspirés confiança i accelerés un procés polític al parlament que ens deslliurés dels nostres colonitzadors, hi participaríeu?

Enderrocar Espanya per aixecar un estat propi no és una excentricitat, només cal tenir un imperi financer al servei de la insurgèntcia catalana.

Creant una fundació per la independència tothom tindria l’oportunitat de col•laborar-hi fent petites donacions, fins i tot permetria a alguna persona donar un bon grapat de calers de la seva herència el dia que la seva vida caigués en un pou de foscor.

Només manca que hi hagin uns dirigents amb clarividència i un compromís ferm que aconsegueixin establir una sòlida fibra moral al país. Una iniciativa seriosa i amb prestigi de segur aconseguiria arrossegar a tots aquells que volen col•laborar a tenir un estat per Catalunya.

Ja sabem que als Catalans ens costa buidar la butxaca però em d’entendre que no ens podem quedar mirant les guspires del foc i pretendre que algú ens desvetlli quan tot estigui fet.

Si volem ser lliures ens hem d’embolcallar de generositat i alliberar-nos d’un egoisme que com a falsa virtut, inequívocament ens enfonsa al pessimisme del gris fracàs.

Fem la passa definitiva cap a la independència !

LLAMP QUE ELS PARTÍS:

2010-01-22T19:14:00.002Z

L’afer del foc forestal d’Horta ha esdevingut un pessebre d’hipocresies que flagel•len a una societat civil cremada, que observa atònita la incompetència d’un govern que busca desesperadament desfer-se de la seva responsabilitat.

Les argumentacions incertes i vagues de com va succeir la tragèdia que va acabar amb la vida dels agents rurals, ha comportar que l´ oposició demanés la dimissió dels màxims responsables polítics. Per honestedat i seny haurien de deixar el càrrec que ocupen però això són virtuts absents en la moralitat d’aquests personatges.

Les víctimes innocents mereixen que es depurin degudament les culpes i s’esclareixin els fets, no per negra venjança sinó per dignitat. Cap brètol amb remordiment ha d’escapar del llamp de la justícia, cap indigne mentida ha de semblar subtil i aigualida. Que s’apuntali la veritat i que ningú cedeixi davant determinats càrrecs o gent dubtosament venerable. Només així el patiment dels que s´han quedat suportant la desgràcia podrà minvar.

ELECCIONS 2010?, UFFFFFFFFFFFF! :

2010-01-20T18:28:00.000Z

Aquest any toca votar i us confesso que em fa esgarrifar pensar en la possibilitat que es pugui repetir per tercera vegada consecutiva un tripartit al nostre país. Les qüestions d’alta política necessiten estar aconsellades per persones de gran raciocini però també de gran compromís amb el seu poble i ha quedat demostrat que ni el PSC, ni ERC, ni ICV en tenen.

Fem un lleuger anàlisi de la situació:

És vox populi que ERC va canviar la seva prioritat ( la independència de Catalunya) per un amor desfermat pel poder i les bosses d’or. Ara molt probablement les conseqüències li cauran indefectiblement a sobre com a càstig ja que molts dels seus votants necessiten esbravar-se del que consideren una traïció imperdonable.

La pèssima i ridícula gestió d’ICV al govern durant aquests anys i la impressió que són uns personatges que viuen permanentment en un cotó fluix farà que els seus resultats electorals no puguin dissimular el disgust entre els seus seguidors.

Al contrari d’ERC i ICV el PSC ha fet la seva feina de forma brillant durant els seus anys de mandat. Ha farcit d’espanyolisme el país, ha esdevingut un fidel servidor del govern de Madrid i ha manipulat els mitjans de comunicació públics catalans per normalitzar l’unionisme. Tot plegat per treures el barret.

Molt bé doncs, quina opció ens queda als ciutadants? una CiU cagadubtes com a única alternativa a aquest govern vergonyós? o potser opcions experimentals de pit valerós però innòcues i sense cap opció real?

Déu meu, quin país!

DURAN JA CANSES:

2010-01-18T17:01:00.000Z

Per enèsima vegada el Sr. Duran i Lleida renega de l’independentisme i aconsella al Sr. Mas que no s’embarqui en aventures menyspreables que segons ell perjudicarien la imatge del partit.

Quan militava a CDC sempre vaig tenir la percepció que el líder d’unió era una mosca collonera darrera l´ orella del Sr. Mas que l’alliçonava de forma permanent. Haig de dir que conec molts militants de convergència que voldrien trencar la federació i desfer-se d’un basilisc botifler que l’única obsessió que té a la vida és que el coronin en una cadira ministerial.

Ja fa uns mesos que no milito al partit però reconec que els mots verinosos tacats d’insults a la pàtria d’aquets individu sempre aconsegueixen turmentar-me i tallar-me l’alè al respirar.

Què collons espera el Sr. Mas per desfer-se d’aqueta motxilla tan pesada? Per què es deixa esclafar les orelles pel més negre dels corbs? Que potser no té valor per desfer-se d’aquest dissident de la raó?

Em sap greu dir-ho però ja no els queden més excuses, CDC ha de definir-se i saber què vol ser de gran, unionista o independentista.

Caixa o faixa, Sr. Mas?

EL CINEMA, EL CATALÀ, I LA LLENGUA VIVA:

2010-01-16T12:06:00.000Z

La porta oberta en forma de llei per aconseguir la presència de la nostra llengua a les sales d’audiovisuals s’endevina com un primer pas en la lluita per la normalització del català. La veritat és que fins que no vegi els tràmits legals confirmats i actius no em refiaré de que sigui una notícia fiable i no només un utòpic episodi romàntic.

És clar, que molts corbs de les productores no cediran fàcilment i intentaran bloquejar la llei llançant dards mentiders pintats d’excuses de mal pagador. Esperem que per una vegada el govern tripartit es mantingui ferm, no doni el braç a torça i els faci empassar d’un glop aquesta llei.

De fet, ja anava tocant que el govern fes alguna cosa al respecte dels drets dels catalanoparlants, i hauria d’aprofitar aquesta primera empenta per enllestir la feina. Jo els convido a fer lleis que regulin l’etiquetatge dels productes que es venen a casa nostra, que procedeixin a exigir versions en català a les editorials de diaris, llibres o còmics ,....

Totes aquestes propostes són les que podrien fer que el català fos una llengua viva en un futur. Ja se que aquestes revelacions de les llacunes que ens afecten són de domini públic i no descobreixo la sopa d’all. Només deixo caure els meus pensaments recollint-los en quatre ratlles per si arribessin algú amb certa rellevància que volgués fer de mecenes d’una llengua mil•lenària.

L’HEREU OLÍMPIC:

2010-01-14T18:52:00.000Z

L’alcalde de Barcelona com a bon socialista vol amagar les misèries del seu govern anunciant en un to melindrós la candidatura de la ciutat per acollir els jocs olímpics d’hivern del 2022.

El Sr. Hereu passa olímpicament de la crisi que afecta als barcelonins, obvia l’anella de problemes que envolta a la ciutadania i es lliura a fer un electoralisme que fa alçar veus d’indignació.

Amb una ganyota en el seu rostre enrojolat i el seu nas amarat d’olor a socarrimat, veu de reüll que pot ser enderrocat pel Sr. Trias. Renegant de por fa que treballi la seva ètica de frare i l’obligui a representar el paper de portaveu de la falsa il•lusió.

És possible que amb aire confidencial algú li hagi aconsellat que faci d’imitador del “cèlebre” Sr. P. Maragall a veure si també pot viure de renda gràcies a l’encís de les olimpíades.

És indignant que un alcalde serpentegi tan descaradament pels seus propis interessos i es refugi en una boirina política en comptes de fer autocrítica per haver fet una gestió pròpia d’un totxo.

Però tothom sap que el temps sempre acaba jutjant els que venen sopars de duro . En el cas del Sr. Hereu és d’esperar que les seves galtes baixes acabin besant una cadira ben llustrosa de l’Ajuntament al arribar al portal de l´ oposició. De tot cor i sense voler semblar un cínic acurat espero que si trobi ben còmode i en gaudeixi per molt anys.

LA MEVA HIPÒTESI PER ASSOLIR LA INDEPENDÈNCIA:

2010-01-12T16:38:00.000Z

Fa temps em vaig adonar que per aconseguir la independència de Catalunya primer s’havia de culminar una regeneració política a fons del vell ventall polític català. És evident, però, que trobar un mecanisme psicològic que aconsegueixi un trasbassament en massa tan important de votants no és una feina fàcil.

Només respectant les filosofies clàssiques de dretes i esquerres i fent escissions amb celeritat en els partits tradicionals és podria aconseguir l’èxit d’una regeneració política.

En el cas de Reagrupament, els seus mandataris van desintegrar l’oportunitat de regenerar l’esquerra independentista cometen un pecat mortal al voler vendre la idea de la transversalitat. Estic segur que si haguessin apostat clarament per un escissió d’ERC, que és el que realment són, la política del país s´hauria vist beneficiada.

Pel que fa a la dreta resulta igual o més complexa de poder regenerar que l’esquerra catalana. Només en el cas que des de l’interior del partit convergent és volgués crear -amb determinació- un partit liberal sobiranista liderat per una figura reconeguda seria possible afrontar un canvi amb garanties.

Només suposant que es produïssin aquests hipotètics canvis d’opcions polítiques, podríem obtenir una majoria independentista instal•lada en el parlament que fos capaç de proclamar una declaració unilateral per a la independència de Catalunya.

Per tan, buscar la transversalitat unitària o la suma de dretes i esquerres com a finalitat fora del parlament és un greu error. Si volem la llibertat del nostre poble només cal evolucionar i canviar partits incompetents per partits competens.

Què en penseu?

UNA SOCIOVERGÈNCIA AL PARLAMENT? NO GRÀCIES !

2010-01-11T18:37:00.000Z

Més d’una vegada dins l’entorn convergent s’ha parlat d’un possible pacte entre CiU i el PSC per governar Catalunya. De fet, a la part d’unionistes del gremi convergent segur que els hi aniria bé, en canvi, a la part sobiranista del partit, que no és amiga d’aventures amalgàmiques amb segons qui, segur que no.

Personalment tinc clar que traspassar el llindar del laberint on abans ja s’hi va perdre ERC seria un gravíssim error per part del Sr. Mas. El principal problema és que la seva brúixola mental només li senyala la direcció cap a la travessia que porta a la presidència sense cap altre rumb possible.

La condició d’invident del líder convergent, és una obsessió malaltissa que l’envaeix i que a la vegada forja el fracàs del país. Amb un pacte amb els socialistes potser sí que arribarà al seu objectiu, de fet n’estic gairebé segur, però res canviarà, tot seguirà igual.

El PSC/OE és sinònim de fàbriques d’espanyolisme, d’endarreriment en la normalització lingüística, de lleialtat a Madrid, de tèrbols tripijocs en les negociacions de competències.........

Quin preu té per vostè la presidència a la generalitat de Catalunya, Sr Mas?

PUIGCERCÓS I EL SEU JO HUMORISTA :

2010-01-09T11:43:00.000Z

En “Puchi” és un crack, el rei de l’humor, està clar que el seu homòleg del Polònia no pisca al seu costat. De fet en el seu últim monòleg s’ha tornat a superar i ens ha sorprès parlant de com ha pujat l’independentisme a Catalunya gràcies al govern Tripartit i a la bona tasca feta per part d’Esquerra republicana.

Us confesso que he agafat un mal de panxa horrorós de tan de riure, les llàgrimes m’anaven a raig i estossegant la cara se m’envermellia com una rajola. Després de llegir aquest extraordinari acudit del Sr. Puigcercós en un diari digital estic convençut que no cal que la societat civil mogui un dit per aconseguir la independència. No cal que faci manifestacions, ni presenti ILP al parlament, ni faci consultes per la independència, ni tan sols que pengi estelades al balcó l 'onze de setembre.

Ja podem estar tranquils que la independència del país arribarà de segur amb un tercer tripartit i amb el líder d’ERC com la part alegre d’un govern d’esquerres destinat a ser el salvador de la pàtria catalana.

Quins collons !

ERC ÉS INDEPENDENTISTA?

2010-01-08T14:57:00.000Z

Està clar que això de ser un cagadubtes en el panorama polític català cada dia esta més de moda, ja és fins i tot un segell marca de la casa o una tradició delirant a la que ens estem acostumant.

Fa temps que la bipolaritat “m’enfotística” de convergència en el tema de la independència em va deixar de sorprendre, fins i tot em feia riure amb els seus ara sí, ara no, potser demà o potser l´altre. Però el que em deixa perplex de debò és que passi el mateix en el planeta “Erqui”, com és possible que un partit gestat amb l’únic objectiu d’aconseguir la llibertat de Catalunya hagi de preguntar als seus votants si la independència és condició inequanime per poder fer futurs pactes de govern. No és evident quina ha de ser la reposta?

Ai, las.

VASELINA ESTATUTÀRIA:

2010-01-07T15:10:00.002Z

Us ho creieu o no, el regal de reis més sol-licitat per les famílies catalanes d’aquest any ha estat un producte comprat a les farmàcies. Res d’electrònica, ni roba, ni llibres, ni pel•lícules, ni tan sols bicicletes, no,no, al estripar el paper de coloraines amb un somriure a la cara tothom hi ha trobat un pot ben gran de vaselina amb un llacet.

I és que tots frisem aquest any per llegir la sentència de l’estatutet. SÍ home d’aquell intent polític d’amagar les necessitats reals del país que fins estilistes es van encarregar de retallar dues vegades i que ara passarà per les mans d´uns cirurgians togats que li faran un lífting permanent.

La cosa promet de debò, s’intueix de lluny la imparcialitat i objectivitat indiscutible dels jutges espanyols en temes com la llengua, els símbols o la nacionalitat del nostre país. Només s’ha d’agafar la premsa o escoltar les paraules de l’home del “talante” i les celles angulars, que quan diu naps sempre són cols i a l’inrevés.

Així anem en aquesta nació mil•lenària desdibuixada i sodomitzada, que ni sap ja on té la mà dreta; La llengua pròpia del país minimitzada i esperant la seva desaparició, l’espanyolització dels mitjans de comunicació i dels immigrants, polítics inútils i incompetents. ....

Doncs res home, el panorama convida a untar-se bé les morenes no sigui que no puguem moure les galtes de la tassa blanca fins que arribi la setmana dels tres dijous.