L'amic David Morgades em demana que faci un escrit pel seu bloc i em sento una mica com entrant a la gola del llop. Però no sé dir no als amics i ell m'insisteix en què calen 'diferents postures'. M'he llegit una mica alguns dels 'blocs sobiranistes' i els del PSC sortim bastant mal parats. A més, jo ja he cobert la meva dosi de massoquisme en aquest món. Però, en fi, aquí som. Deia que m'he llegit una mica algun d'aquests blocs i trobo que destil·len una sensació de pessimisme que, a banda de no correspondre's massa al que crec que passa, tampoc sé si és el que convé al país i molt menys al seu corrent regenerador que n'hem dit el catalanisme. No crec que sigui cosa dels seus autors, tan sols, ni potser tampoc del sobiranisme actual (algú m'haurà de concretar què vol dir això). Alguns dels trets més característics d'un nou nacionalisme espanyol (que proposo mirar amb cura per no errar) coincideixen fil per randa amb els corrents del nacionalisme català més pessimistes: ni tan sols la conllevancia orteguiana és possible. Espanya ha de viure sense la 'nosa catalana'. Els uns, minimitzant-ne el seus trets i les seves aspiracions, els altres separant-los. Però l'anàlisi coincideix: situa en conflicte polític en un àmbit estrictament nacional que planteja des de la impossibilitat del diàleg, de l'entesa, i la desconfiança d'un futur comú com a base de qualsevol proposta. Com que els nacionalistes espanyols n'han tret cert rèdit (no del tot, també ho haurien d'aprendre) podria romandre com a argument polític fort encara força temps.Hi ha encara un altre factor que compartiria en situar a l'epicentre de l'actual debat nacional. El President Montilla s'hi ha referit alguna vegada. Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure. L'embat nacionalista ha estat fort, la situació econòmica situa els agents polítics -també l'opinió pública- en prioritats força diferents i la negociació multilateral com es planteja avui per avui és un factor relativament nou a la cultura política del país. L'aliança de les comunitats mediterrànies en el debat del finançament és un exemple de la multiplicitat d'actors i de situacions que fins ara havíem vist poc. Units no tan sols per la territorialitat i molt menys per les identitats, sinó especialment perquè compartim problemes (l'aigua, la immigració, l'atur... no entenen de fronteres). Crec que és un factor polític que ha entrat per quedar-s'hi, i aquest és el principal símptoma de la federalització d'Espanya, que és imparable. Bé, crec que hi ha arguments per portar la majoria d'Espanya a aquest nou marc i seria bo que no dimitíssim de fer-ho, que no ens pesessin les feines dures, que no ens penséssim que les fórmules polítiques de 'tirar pel dret' ara funicionaran després de veure com han fracassat al segle passat. Però el risc hi és. Hi és com -salvant les distàncies- hi havia el risc comunista en les societats capitalistes europees si aquestes no adeptaven mecanismes de reformes polítiques i socials cap els treballadors. Fins aquí en poques paraules el que penso. Ara ve el "què fem". També molt de pressa, algunes coses. Primera: les propostes del catalanisme (i els seus símbols, sigui dit de passada) no poden ser excloents de part de la nació, al marge dels seus sentiments vers Espanya o de les seves idees respecte la independència. El tomb sobiranista crec que té aquest perill (com el tenia -salvant les mateixes distàncies- l'avantguarda marxista). És millor una nació una mica desdibuixada que no trencada, creieu-me.Segona, qualsevol plantejament del catalanisme ha de tenir en compte el conjunt de les forces polítiques, al marge de la seva relació amb partits més enllà de Catalunya. És més, sense partits amb sòlides relacions amb Espanya el fil per on passarem serà prim, massa prim. I desigual. Ara, això, el partits federalistes, ho hem de fer també amb partits que no ho són, inclosos els independentistes. El pas ha de ser nacional, insisteixo.Tercera: però en realitat quin és l'objectiu del catalanisme? Per mi, sens dubte, és el de fer un país excel·lent. Ja sé que queda una mica noucentista, però crec que és això, ni més ni menys. Excel·lent en les seves relacions socials i en les capacitats d'oportunitat, en la seva producció cultural i científica, en la seva capacitat econòmica, etc. Bé, per fer això calen dues coses, almenys, i més enllà d'un bon sistema de finançament. D'una banda, creure's-ho i posar-s'hi fermament a treballar. Em temo que ens fa mandra, massa sovint. I d'una altra, basar l'estratègia en el win-win, com saben bé els que se'n surten de l'atzucac de la globalització. Siguem independents o no d'Espanya, ens convé tenir-hi relacions les expectatives de les quals siguin que tots dos hi guanyem... sota el risc que hi perdem tots dos. Ho entenguin o no ho entenguin. Els nacionalistes espanyols o els pessimistes catalans.
Ramon Bassas
M’agrada saber l’opinió de tothom perquè crec en la democràcia. Haig de dir que evidentment no comparteixo l’opinió d’en Ramon Bassas, però li vull donar les gràcies per escriure aquest article valent en un bloc sobiranista. Gràcies Ramon.
David Morgades
5 comentaris:
Me'n al.legro que siguis tan positiu amb el malson que tenim a sobre que es diu Espanya. Aquest Estat, com també el que tenim a sobre del cap (Franca), com qualsevol altre que hi haguès, la seva missió és desfer-se de nosaltres. És d'un masoquisme greu seguir insistint amb Espanya, pensar que finalment ens deixaran fer. Quan estiguem, després de moltes batalles a prop de la independència ens vendran el federalisme que mai van volguer. Això és diu embolicar la troca i emborratxar la gent. Sento molt que segueixis somiant en utopíes. Aquest món, reflex del món animal, només hi ha que una relació de forces de poder. Han pogut acabar amb nosaltres i hem resisit, però no podem estar sempre resistint perquè la gent vol viure. Ser sobiraniste és voler viure i deixar els ismes pels masoquismes. L'únic possibilitat per a descansar d'una Catalunya no nacionalista és el sobiranisme. La llibertat total ens donaria l'opció de treure-n's el país de sobre i deixar d'arrosegar-lo. De totes maneres respecto les teves idees encara que representen la via del nostre malson etern.
Suposo que has vist que el text és d'en Ramon Bassas i no meu.
en Bassas, no està donant cap opinió, aquest home, no fà més que recitar el manual del bon militant del psoe-delegació de Catalunya
i ens vol lloar les bonances d'un sistema federal, que ni el psoe ni la seva versió disimulada de Catalunya no se la creuen ni en broma.
Ens vol convencer,que em de ser excelents,en oportunitats, en cultura, en ciencia, en prducció i en capacitat econòmica, Sr. Bassas això no ens ho expliqui als que no volem ser mes esclus d'espanya, si de veritat s'ho creu ( estic segur que no)a qui té que explicar aquestes coses, no és als catalans, sino als espanyols, als d'aqui i als de fora.
capacitatecnómica? expliquili a en ZP, ara que ens nega un finançament una mica més injust, i als Chaves,Iglesias,Touriños i cia,
però sobretot, no ens prengui per tontos
Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure.però si no s'ho creuen ni els espanyols del psc, com vol que els del psoe s'ho creguin
ens vol desalentar de la independència dient-nos que mai ho em aconseguit, i que per tant no te perque ser diferent ara, li recordo encara que ja ho sap, que de fà 300 anys cap aqui, han hagut més intents federalistes que independèntistes i cap ha reeixit, que ens fà pensar que ara si? veient el compliment de l'estatut, per part dels seus colegues del psoe?
i quan ens parla del win-win, per què ho fà, per impresionar-nos, o un altre cop per fer riure, durant 300 anys, que no em tingut mai un win-win amb espanya, doncs els dos win sempre han estat per al mateix cantó, espanya
només estic d'acord amb una cosa amb vd. i és qe quan Catalunya esdevingui independènt, hem de tenir bones relacions amb els veins, però també caldra que els espanyols ho entenguin, i vd. pot començar a explicar-lis
Jo no opino com ell. l' Escolto i valoro el què diu però el federalisme és inviable. A més el federalisme requereix l'acord dels espanyols i la independència del catalans i prou.
Federalisme implica desmuntar el "complex" de la ciutat nació coneguda per Madrid i compartir el poder amb pobles no mesetaris. Independència permet a Catalunya tenir veu pròpia i poder defensar els interessos al món de forma autònoma i de tu a tu amb altres nacions del món.
Publica un comentari a l'entrada