divendres, 29 d’agost del 2008
dijous, 28 d’agost del 2008
"DI NO, SAURA":
A Madrid es fan un fart de riure amb el “canpixisme” que hi ha al govern de Catalunya. El suposat govern d’Entesa que ni s’entenen ni es deixa entendre tenia la oportunitat de fer comparèixer al president del govern espanyol per tal que expliqués perquè una vegada més li a crescut el nas. Doncs al final res de res, en un atac de narcisisme el Sr. Saura surt en portada dels mitjans de comunicació i anuncia que considera que ja no fa falta. En una tertúlia amb cafè inclòs amb la Vice-presidenta espanyola De la Vega decideix pactar un acord inert i elimina d’una volada l’única mesura de pressió que tenia Catalunya per exigir el tan desitjat finançament autonòmic.
Ja es veu que el Sr. Saura quan des de Madrid el xiulen perd el cul i quan li diuen: “Di no, Saura” , ell obeeix amb reverència cortesana i mou el cap de costat a costat mentre les orelles li giren com dues hèlices de ventilador.
Realment aquest govern passarà a la història de Catalunya com el més patètic i vaselínic que mai ha passat per la Generalitat, difícilment es podrà superar el seu “mèrit".
Ai las.
Ja es veu que el Sr. Saura quan des de Madrid el xiulen perd el cul i quan li diuen: “Di no, Saura” , ell obeeix amb reverència cortesana i mou el cap de costat a costat mentre les orelles li giren com dues hèlices de ventilador.
Realment aquest govern passarà a la història de Catalunya com el més patètic i vaselínic que mai ha passat per la Generalitat, difícilment es podrà superar el seu “mèrit".
Ai las.
David Morgades i Clopés
divendres, 22 d’agost del 2008
PER QUÈ MENTEIX EL PSC?:
Si alguna cosa ha tingut sempre clara el PSC és que passi el que passi amb l'estatut català ells no traïran mai la confiança del PSOE. Qui mossegaria la mà del que li dóna el menjar? ser del PSC a Catalunya és el pas previ per a molts socialistes per acabar en algun ministeri d'Espanya.
És clar que han de fer el numeret davant dels seus votants i mostrar-se disgustats i enganyats amb el seu germà espanyol, però la realitat és que no són capaços ni d'aixecar un dit en contra.
Està escrit que l'estatut serà un desastre total i absolut, una manera de marejar la perdiu, uns anys per no mirar cap a l'objectiu real que no és altre que la plena sobirania de Catalunya.
No necessitem estatuts, sinó un estat i una constitució propis que no ens facin dependre de la voluntat d'un país veí.
Mentre hi hagi qui es cregui les mentides dels socialistes catalans no arribarem mai a port i continuarem navegant en un engany que només dóna voltes sobre si mateix.
David Morgades i Clopés
divendres, 15 d’agost del 2008
dilluns, 11 d’agost del 2008
Més win-win. Reflexions d'un socialista als amics sobiranistes:
L'amic David Morgades em demana que faci un escrit pel seu bloc i em sento una mica com entrant a la gola del llop. Però no sé dir no als amics i ell m'insisteix en què calen 'diferents postures'. M'he llegit una mica alguns dels 'blocs sobiranistes' i els del PSC sortim bastant mal parats. A més, jo ja he cobert la meva dosi de massoquisme en aquest món. Però, en fi, aquí som. Deia que m'he llegit una mica algun d'aquests blocs i trobo que destil·len una sensació de pessimisme que, a banda de no correspondre's massa al que crec que passa, tampoc sé si és el que convé al país i molt menys al seu corrent regenerador que n'hem dit el catalanisme. No crec que sigui cosa dels seus autors, tan sols, ni potser tampoc del sobiranisme actual (algú m'haurà de concretar què vol dir això). Alguns dels trets més característics d'un nou nacionalisme espanyol (que proposo mirar amb cura per no errar) coincideixen fil per randa amb els corrents del nacionalisme català més pessimistes: ni tan sols la conllevancia orteguiana és possible. Espanya ha de viure sense la 'nosa catalana'. Els uns, minimitzant-ne el seus trets i les seves aspiracions, els altres separant-los. Però l'anàlisi coincideix: situa en conflicte polític en un àmbit estrictament nacional que planteja des de la impossibilitat del diàleg, de l'entesa, i la desconfiança d'un futur comú com a base de qualsevol proposta. Com que els nacionalistes espanyols n'han tret cert rèdit (no del tot, també ho haurien d'aprendre) podria romandre com a argument polític fort encara força temps.Hi ha encara un altre factor que compartiria en situar a l'epicentre de l'actual debat nacional. El President Montilla s'hi ha referit alguna vegada. Espanya té l'oportunitat de fer-se federal i s'ho ha de creure. L'embat nacionalista ha estat fort, la situació econòmica situa els agents polítics -també l'opinió pública- en prioritats força diferents i la negociació multilateral com es planteja avui per avui és un factor relativament nou a la cultura política del país. L'aliança de les comunitats mediterrànies en el debat del finançament és un exemple de la multiplicitat d'actors i de situacions que fins ara havíem vist poc. Units no tan sols per la territorialitat i molt menys per les identitats, sinó especialment perquè compartim problemes (l'aigua, la immigració, l'atur... no entenen de fronteres). Crec que és un factor polític que ha entrat per quedar-s'hi, i aquest és el principal símptoma de la federalització d'Espanya, que és imparable. Bé, crec que hi ha arguments per portar la majoria d'Espanya a aquest nou marc i seria bo que no dimitíssim de fer-ho, que no ens pesessin les feines dures, que no ens penséssim que les fórmules polítiques de 'tirar pel dret' ara funicionaran després de veure com han fracassat al segle passat. Però el risc hi és. Hi és com -salvant les distàncies- hi havia el risc comunista en les societats capitalistes europees si aquestes no adeptaven mecanismes de reformes polítiques i socials cap els treballadors. Fins aquí en poques paraules el que penso. Ara ve el "què fem". També molt de pressa, algunes coses. Primera: les propostes del catalanisme (i els seus símbols, sigui dit de passada) no poden ser excloents de part de la nació, al marge dels seus sentiments vers Espanya o de les seves idees respecte la independència. El tomb sobiranista crec que té aquest perill (com el tenia -salvant les mateixes distàncies- l'avantguarda marxista). És millor una nació una mica desdibuixada que no trencada, creieu-me.Segona, qualsevol plantejament del catalanisme ha de tenir en compte el conjunt de les forces polítiques, al marge de la seva relació amb partits més enllà de Catalunya. És més, sense partits amb sòlides relacions amb Espanya el fil per on passarem serà prim, massa prim. I desigual. Ara, això, el partits federalistes, ho hem de fer també amb partits que no ho són, inclosos els independentistes. El pas ha de ser nacional, insisteixo.Tercera: però en realitat quin és l'objectiu del catalanisme? Per mi, sens dubte, és el de fer un país excel·lent. Ja sé que queda una mica noucentista, però crec que és això, ni més ni menys. Excel·lent en les seves relacions socials i en les capacitats d'oportunitat, en la seva producció cultural i científica, en la seva capacitat econòmica, etc. Bé, per fer això calen dues coses, almenys, i més enllà d'un bon sistema de finançament. D'una banda, creure's-ho i posar-s'hi fermament a treballar. Em temo que ens fa mandra, massa sovint. I d'una altra, basar l'estratègia en el win-win, com saben bé els que se'n surten de l'atzucac de la globalització. Siguem independents o no d'Espanya, ens convé tenir-hi relacions les expectatives de les quals siguin que tots dos hi guanyem... sota el risc que hi perdem tots dos. Ho entenguin o no ho entenguin. Els nacionalistes espanyols o els pessimistes catalans.
Ramon Bassas
M’agrada saber l’opinió de tothom perquè crec en la democràcia. Haig de dir que evidentment no comparteixo l’opinió d’en Ramon Bassas, però li vull donar les gràcies per escriure aquest article valent en un bloc sobiranista. Gràcies Ramon.
David Morgades
dissabte, 9 d’agost del 2008
XAVI HERNÀNDEZ, EL CULÉ BOTIFLER:
Sincerament crec que el Sr. Xavier Hernández deu ser un dels millors futbolistes mundials, ara bé, la cara negativa de la moneda és la seva espanyolitat transparent.
Penso que aquest noi està en el club equivocat, jo li recomanaria per la seva salut mental fitxar pel Reial Madrid. Estic segur que estaria com peix a l’aigua. Així quan jugués un partit de lliga el públic de l’estadi l’embolcallaria de banderes espanyoles i quan jugués la roja de ben segur lloarien les seves actuacions. El Barça és un institució i un ambaixador a nivell mundial del sentiment català i això li causa una incomoditat galopant. Ell no entén que aquí amb la roja i ens eixuguem aquella substància espessa i apegalosa secretada per les glàndules mucoses. Aquí només interessa en Xavi Hernández futbolista del Barça i prou. Si les seves cabòries botifleres no el fan ser feliç hauria de començar a fer l’equipatge i comprar uns bitlles amb destinació Barajas. Jo personalment no el trobaré a faltar al Barça i si no vol marxar sol que l’acompanyi el seu company d’equip el Sr. Carles Puyol, que sincerament no ens fan cap falta ni l´un ni l’altre. Bon vent i barca nova nois.
Penso que aquest noi està en el club equivocat, jo li recomanaria per la seva salut mental fitxar pel Reial Madrid. Estic segur que estaria com peix a l’aigua. Així quan jugués un partit de lliga el públic de l’estadi l’embolcallaria de banderes espanyoles i quan jugués la roja de ben segur lloarien les seves actuacions. El Barça és un institució i un ambaixador a nivell mundial del sentiment català i això li causa una incomoditat galopant. Ell no entén que aquí amb la roja i ens eixuguem aquella substància espessa i apegalosa secretada per les glàndules mucoses. Aquí només interessa en Xavi Hernández futbolista del Barça i prou. Si les seves cabòries botifleres no el fan ser feliç hauria de començar a fer l’equipatge i comprar uns bitlles amb destinació Barajas. Jo personalment no el trobaré a faltar al Barça i si no vol marxar sol que l’acompanyi el seu company d’equip el Sr. Carles Puyol, que sincerament no ens fan cap falta ni l´un ni l’altre. Bon vent i barca nova nois.
David Morgades i Clopés
divendres, 8 d’agost del 2008
divendres, 1 d’agost del 2008
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
