REAGRUPAMENT, L’INICI DE LA FI:

S’ha acabat, finiquitat, liquidat, com vulgueu però Reagrupament ja és història. La renúncia d’en Joan Carretero i dels seus lleials fidels ha destapat la caixa dels trons. Molt possiblement comportarà la fi d’un somni de molts independentistes catalans que acabarà esmicolat en bocins.

Potser alguns intentaran maquillar la realitat amb juraments esbojarrats o enganys no massa imaginatius, però hi ha signes ben visibles que l’aventura reagrupista està a punt d’acabar en fracàs.

El Sr. Carretero mai va dissimular que no s’hi trobava a gust en el paper de líder però també sabia que era l’únic referent que podia garantir un avançament victoriós de la iniciativa.

Sempre he estat crític amb reagrupament però personalment bo i les meves reticències desitjava que tingués el màxim èxit en la seva actuació electoral.

I ara què? com és distribuiran els vots que estaven destinats a reagrupament en el panorama polític català? aniran a parar a ERC? o a  CiU?

Com a resposta només quedarà esperar sense gaire entusiasme els resultats d’unes eleccions esquerdades que difícilment canviaran res a la vida d’un poble silenciós i decebut.

FEM VAGA D’ESPECTADORS:

Ara que per fi la llei obligarà a les sales de cinema a ofertar un 50 % de pel•lícules amb l´idioma oficial d’aquest país, els exhibidors amenacen en impedir-ho fent vagues com a bravates.

Aquests bergants del cel•luloide menyspreen la nostra llengua i atempten amb impulsos furiosos cap als ciutadans catalanoparlants. De fet, se’ls en fot tot el que no sigui obeir devotament els seus desitjos lascius d’ omplir-se bé la bossa fins dalt.

Doncs si tot és una qüestió econòmica posem serenament punt i final a la tibantor agre espanyolista d’aquests empresaris. Sense cap matís fem-nos el propòsit de no anar al cinema fins que ofertin les pel•lícules en el nostre idioma. Desencaixem-los ! que es plantegin sinó seria més rentable complir la llei que empassar-se les sales buides de dalt a baix.

Ajudem-los a baixar del burro perquè sinó defensem aquesta llei perdrem una oportunitat d’or per fer un pas més cap a la normalització lingüística a casa nostra.

Feu que el vostre enginy mental fins ara anèmic actuí com un fibló i us asseguro que si aquestes mones intueixen que poden morir ofegades faran el cort fort i cediran de forma amarga.

Actuem i guanyarem aquesta batalla.

S'HA DE CREAR UNA FUNDACIÓ PER LA INDEPENDÈNCIA DE CATALUNYA:

Feu-vos aquesta pregunta: si existís una eina que inspirés confiança i accelerés  un procés polític al parlament que ens deslliurés dels nostres colonitzadors, hi participaríeu?

Enderrocar  Espanya per aixecar un estat propi no és una excentricitat, només cal tenir un imperi financer al servei de la insurgèntcia catalana.

Creant una fundació per la independència tothom tindria l’oportunitat de col•laborar-hi fent petites donacions, fins i tot permetria a alguna persona donar un bon grapat de calers de la seva herència el dia que la seva vida caigués en un pou de foscor.

Només manca que hi hagin uns dirigents amb clarividència i un compromís ferm que aconsegueixin establir una sòlida fibra moral al país. Una iniciativa seriosa i amb prestigi de segur aconseguiria arrossegar a tots aquells que volen col•laborar a tenir un estat per Catalunya.

Ja sabem que als Catalans ens costa buidar la butxaca però em d’entendre que no ens podem quedar mirant les guspires del foc i pretendre que algú ens desvetlli quan tot estigui fet.

Si volem ser lliures ens hem d’embolcallar de generositat i alliberar-nos d’un egoisme que com a falsa virtut, inequívocament ens enfonsa al pessimisme del gris fracàs.

Fem la passa definitiva cap a la independència !

LLAMP QUE ELS PARTÍS:

L’afer del foc forestal d’Horta ha esdevingut un pessebre d’hipocresies que flagel•len a una societat civil cremada, que observa atònita la incompetència d’un govern que busca desesperadament desfer-se de la seva responsabilitat.

Les argumentacions incertes i vagues de com va succeir la tragèdia que va acabar amb la vida dels agents rurals, ha comportar que l´ oposició demanés la dimissió dels màxims responsables polítics. Per honestedat i seny haurien de deixar el càrrec que ocupen però això són virtuts absents en la moralitat d’aquests personatges.

Les víctimes innocents mereixen que es depurin degudament les culpes i s’esclareixin els fets, no per negra venjança sinó per dignitat. Cap brètol amb remordiment ha d’escapar del llamp de la justícia, cap indigne mentida ha de semblar subtil i aigualida. Que s’apuntali la veritat i que ningú cedeixi davant determinats càrrecs o gent dubtosament venerable. Només així el patiment dels que s´han quedat suportant la desgràcia podrà minvar.

ELECCIONS 2010?, UFFFFFFFFFFFF! :

Aquest any toca votar i us confesso que em fa esgarrifar pensar en la possibilitat que es pugui repetir per tercera vegada consecutiva un tripartit al nostre país. Les qüestions d’alta política necessiten estar aconsellades per persones de gran raciocini però també de gran compromís amb el seu poble i ha quedat demostrat que ni el PSC, ni ERC, ni ICV en tenen.

Fem un lleuger anàlisi de la situació:

• És vox populi que ERC va canviar la seva prioritat ( la independència de Catalunya) per un amor desfermat pel poder i les bosses d’or. Ara molt probablement les conseqüències li cauran indefectiblement a sobre com a càstig ja que molts dels seus votants necessiten esbravar-se del que consideren una traïció imperdonable.

•  La pèssima i ridícula gestió d’ICV al govern durant aquests anys i la impressió que són uns personatges que viuen permanentment en un cotó fluix farà que els seus resultats electorals no puguin dissimular el disgust entre els seus seguidors.

•  Al contrari d’ERC i ICV el PSC ha fet la seva feina de forma brillant durant els seus anys de mandat. Ha farcit d’espanyolisme el país, ha esdevingut un fidel servidor del govern de Madrid i ha manipulat els mitjans de comunicació públics catalans per normalitzar l’unionisme. Tot plegat per treures el barret.

Molt bé doncs, quina opció ens queda als ciutadants? una CiU cagadubtes com a única alternativa a aquest govern vergonyós? o potser opcions experimentals de pit valerós però innòcues i sense cap opció real?

Déu meu, quin país!

DURAN JA CANSES:

Per enèsima vegada el Sr. Duran i Lleida renega de l’independentisme i aconsella al Sr. Mas que no s’embarqui en aventures menyspreables que segons ell perjudicarien la imatge del partit.

Quan militava a CDC sempre vaig tenir la percepció que el líder d’unió era una mosca collonera darrera  l´ orella del Sr. Mas que l’alliçonava de forma permanent. Haig de dir que conec  molts militants de convergència que voldrien trencar la federació i desfer-se d’un basilisc botifler que l’única obsessió que té a la vida és que el coronin en una cadira ministerial.

Ja fa uns mesos que no milito al partit però reconec que els mots verinosos tacats d’insults a la pàtria d’aquets individu sempre aconsegueixen turmentar-me i tallar-me l’alè al respirar.

Què collons espera el Sr. Mas per desfer-se d’aqueta motxilla tan pesada? Per què es deixa esclafar les orelles pel més negre dels corbs? Que potser no té valor per desfer-se d’aquest dissident de la raó?

Em sap greu dir-ho però ja no els queden més excuses, CDC ha de definir-se i saber què vol ser de gran, unionista o independentista.

 

Caixa o faixa, Sr. Mas?

EL CINEMA, EL CATALÀ, I LA LLENGUA VIVA:

La porta oberta en forma de llei per aconseguir la presència de la nostra llengua a les sales d’audiovisuals s’endevina com un primer pas en la lluita per la normalització del català. La veritat és que fins que no vegi els tràmits legals confirmats i actius no em refiaré de que sigui una notícia fiable i no només un utòpic episodi romàntic.

És clar, que molts corbs de les productores no cediran fàcilment i intentaran bloquejar la llei llançant dards mentiders pintats d’excuses de mal pagador. Esperem que per una vegada el govern tripartit es mantingui ferm, no doni el braç a torça i els  faci empassar d’un glop aquesta llei.

De fet, ja anava tocant que el govern fes alguna cosa al respecte dels drets dels catalanoparlants, i hauria d’aprofitar aquesta primera empenta per enllestir la feina. Jo els convido a fer lleis que regulin l’etiquetatge dels productes que es venen a casa nostra, que procedeixin a exigir versions en català a les editorials de diaris, llibres o còmics ,....

Totes aquestes propostes són les que podrien fer que el català fos una llengua viva en un futur. Ja se que aquestes revelacions de les llacunes que ens afecten són de domini públic i no descobreixo la sopa d’all. Només deixo caure els meus pensaments recollint-los en quatre ratlles per si arribessin algú amb certa rellevància que volgués fer de mecenes d’una llengua mil•lenària.

L’HEREU OLÍMPIC:

L’alcalde de Barcelona com a bon socialista vol amagar les misèries del seu govern anunciant en un to melindrós la candidatura de la ciutat per acollir els jocs olímpics d’hivern del 2022.

El Sr. Hereu passa olímpicament de la crisi que afecta als barcelonins, obvia l’anella de problemes que envolta a la ciutadania i es lliura a fer un electoralisme que fa alçar veus d’indignació.

Amb una ganyota en el seu rostre enrojolat i el seu nas amarat d’olor a socarrimat, veu de reüll que pot ser enderrocat pel Sr. Trias. Renegant de por fa que treballi la seva ètica de frare i l’obligui a representar el paper de portaveu de la falsa il•lusió.

És possible que amb aire confidencial algú li hagi aconsellat que faci d’imitador del “cèlebre” Sr. P. Maragall a veure si també pot viure de renda gràcies a l’encís de les olimpíades.

És indignant que un alcalde serpentegi tan descaradament pels seus propis interessos i es refugi en una boirina política en comptes de fer autocrítica per haver fet una gestió pròpia d’un totxo.

Però tothom sap que el temps sempre acaba jutjant els que venen sopars de duro . En el cas del Sr. Hereu és d’esperar que les seves galtes baixes acabin besant una cadira ben llustrosa de l’Ajuntament al arribar al portal de l´ oposició. De tot cor i sense voler semblar un cínic acurat espero que si trobi ben còmode i en gaudeixi per molt anys.

LA MEVA HIPÒTESI PER ASSOLIR LA INDEPENDÈNCIA:

Fa temps em vaig adonar que per aconseguir la independència de Catalunya primer s’havia de culminar una regeneració política a fons del vell ventall polític català. És evident, però, que trobar un mecanisme psicològic que aconsegueixi un trasbassament en massa tan important de votants no és una feina fàcil.

Només respectant les filosofies clàssiques de dretes i esquerres i fent escissions amb celeritat en els partits tradicionals és podria aconseguir l’èxit d’una regeneració política.

En el cas de Reagrupament, els seus mandataris van desintegrar l’oportunitat de regenerar l’esquerra independentista cometen un pecat mortal al voler vendre la idea de la transversalitat. Estic segur que si haguessin apostat clarament per un escissió d’ERC, que és el que realment són, la política del país s´hauria vist beneficiada.

Pel que fa a  la dreta resulta igual o més complexa de poder regenerar que l’esquerra catalana. Només en el cas que des de l’interior del partit convergent és volgués crear -amb determinació- un partit liberal sobiranista liderat per una figura reconeguda seria possible afrontar un canvi amb garanties.

Només suposant  que es produïssin aquests hipotètics canvis d’opcions polítiques, podríem obtenir una majoria independentista instal•lada en el parlament que fos capaç de proclamar una declaració unilateral per  a la  independència de Catalunya.

Per tan, buscar la transversalitat unitària o la suma de dretes i esquerres com a finalitat fora del parlament és un greu error. Si volem la llibertat del nostre poble només cal evolucionar i canviar partits incompetents per partits competens.

 

Què en penseu?

UNA SOCIOVERGÈNCIA AL PARLAMENT? NO GRÀCIES !

Més d’una vegada dins l’entorn convergent s’ha parlat d’un possible pacte entre CiU i el PSC per governar Catalunya. De fet, a la part d’unionistes del gremi convergent segur que els hi aniria bé, en canvi, a la part sobiranista del partit, que no és amiga d’aventures amalgàmiques amb segons qui, segur que no.

Personalment tinc clar que traspassar el llindar del laberint on abans ja s’hi va perdre ERC seria un gravíssim error per part del Sr. Mas. El principal problema és que la seva brúixola mental només li senyala la direcció cap a la travessia que porta a la presidència sense cap altre rumb possible.

La condició d’invident del líder convergent, és una obsessió malaltissa que l’envaeix i que a la vegada forja el fracàs del país. Amb un pacte amb els socialistes potser sí que arribarà al seu objectiu, de fet n’estic gairebé segur, però res canviarà, tot seguirà igual.

El PSC/OE és sinònim de fàbriques d’espanyolisme, d’endarreriment en la normalització lingüística, de lleialtat a Madrid, de tèrbols tripijocs en les negociacions de competències.........

Quin preu té per vostè la presidència a la generalitat de Catalunya, Sr Mas?

PUIGCERCÓS I EL SEU JO HUMORISTA :

En “Puchi” és un crack, el rei de l’humor, està clar que el seu homòleg del Polònia no  pisca al seu costat. De fet en el seu últim monòleg s’ha tornat a superar i ens ha sorprès parlant de com ha pujat l’independentisme a Catalunya gràcies al govern Tripartit i a la bona tasca feta per part d’Esquerra republicana.

Us confesso que he agafat un mal de panxa horrorós de tan de riure, les llàgrimes m’anaven a raig i estossegant la cara se m’envermellia com una rajola. Després de llegir aquest extraordinari acudit del Sr. Puigcercós en un diari digital estic convençut que no cal que la societat civil mogui un dit per aconseguir la independència. No cal que faci manifestacions, ni presenti ILP al parlament, ni faci consultes per la independència, ni tan sols que pengi estelades  al balcó l 'onze de setembre.

Ja podem estar tranquils que la independència del país arribarà de segur amb un tercer tripartit i amb el líder d’ERC com la part alegre d’un govern d’esquerres destinat a ser el salvador de la pàtria catalana.

Quins collons !

ERC ÉS INDEPENDENTISTA?

Està clar que això de ser un cagadubtes en el panorama polític català cada dia esta més de moda, ja és fins i tot un segell marca de la casa o una tradició delirant a la que ens estem acostumant.

Fa temps que la bipolaritat “m’enfotística” de convergència en el tema de la independència em va deixar de sorprendre, fins i tot em feia riure amb els seus ara sí, ara no, potser demà o potser l´altre. Però el que em deixa perplex de debò és que passi el mateix en el planeta “Erqui”, com és possible que un partit gestat amb l’únic objectiu d’aconseguir la llibertat de Catalunya hagi de preguntar als seus votants si la independència és condició inequanime per poder fer futurs pactes de govern. No és evident quina ha de ser la reposta?

Ai, las.

VASELINA ESTATUTÀRIA:

Us ho creieu o no, el regal de reis més sol-licitat per les famílies catalanes d’aquest any ha estat un producte comprat a les farmàcies. Res d’electrònica, ni roba, ni llibres, ni pel•lícules, ni tan sols bicicletes, no,no, al estripar el paper de coloraines amb un somriure a la cara tothom hi ha trobat un pot ben gran de vaselina amb un llacet.

I és que tots frisem aquest any per llegir la sentència de l’estatutet. SÍ home d’aquell intent polític d’amagar les necessitats reals del país que fins estilistes es van encarregar de retallar dues vegades i que ara passarà per les mans d´uns cirurgians togats que li faran un lífting permanent.

La cosa promet de debò, s’intueix de lluny la imparcialitat i objectivitat indiscutible dels jutges espanyols en temes com la llengua, els símbols o la nacionalitat del nostre país. Només s’ha d’agafar la premsa o escoltar les paraules de l’home del “talante” i les celles angulars, que quan diu naps sempre són cols i a l’inrevés.

Així anem en aquesta nació mil•lenària desdibuixada i sodomitzada, que ni sap ja on té la mà dreta; La llengua pròpia del país minimitzada i esperant la seva desaparició, l’espanyolització dels mitjans de comunicació i dels immigrants, polítics inútils i incompetents. ....

Doncs res home, el panorama convida a untar-se bé les morenes no sigui que no puguem moure les galtes de la tassa blanca fins que arribi la setmana dels tres dijous.

EL MEU PRIMER I ÚLTIM POST DEL 2010:

http://blocgran.cat/?p=1338#comment-46376