Volia caure d’esquena quan m’ho va preguntar. Em mirava amb aquells ulls imparcials, transparents i plens de la innocència del rostre d’una nena de sis anys.
Quan vàrem entrar a les dependències de la policia nacional per fer-li el passaport no m’havia plantejat que la meva filla podia resseguir les estores insensibles d’espanyolitat d’aquell lloc amb els seus cinc sentits.
Aquella pregunta inesperada no era de fàcil contestar, era mil i mil vegades pitjor que si m’hagués sorprès jaient amb la meva parella i preguntés què fèiem.
Massa aviat! vaig pensar, massa prematur per explicar-li que l’entorn quotidià que ens envolta està farcit de les butllofes malicioses que trenen les mentides de la colonització espanyola.
Necessitava un moment de paciència per poder pensar en un ventall de possibles respostes i escollir-ne la més idònia.
Per on començar? paraules com: colonització, feixisme o imposició, s’escampaven com un guirigall de mots mentals angoixants que tenia que destil•lar en un parlar afectat i artificiós prou comprensible per la personeta que tenia al davant.
Finalment amb la cara serena vaig recordar unes paraules d’un amic meu i vaig optar per fer una metàfora dolça utilitzant fruïts. Vaig preguntar-li si una poma podia ser un plàtan i ella va contestar que no. Tot seguit li vaig preguntar si algú digués que la poma havia de ser un plàtan o qualsevol altre fruït què contestaria. Al cap d’una estona de rumiar-s’ho, va aixecar el cap amb una mirada que convidava a l’optimisme i em va dir utilitzant un pragmatisme verbal impropi de l’edat:
-Pare, si ningú pot pensar que una poma sigui un plàtan, perquè algú podria pensar que un català pot ser espanyol?
