8 DE MARÇ, L’OMBRA DE LA INJUSTÍCIA:

Què celebrem el dia 8 de març exactament? potser una sospitosa tragèdia de principis del segle XX on varen morir cremades 142 treballadores d’una fabrica tèxtil a New York? (curiosament després de fer una vaga per demanar millores salarials), potser una reivindicació profunda del socialisme més pur o potser una victòria del moviment feminista?

Sigui quina sigui la resposta correcta, les nacions unides van decretar al 1977 la data del 8 de març com el “Dia per als Drets de la Dona i la Pau Internacional”.

La dona sempre havia estat objecte de menyspreu per un món on els homes feien ús d’una supremacia injusta i discriminatòria. La incorporació de la dona al món laboral va revolucionar la societat del moment trasbalsant el concepte de les obligacions de les dones envers els homes. La remuneració econòmica donava a les fèmines una posició de força i revelava l’inici del canvi a un futur que garantiria uns principis d’igualtat de drets de gènere. Evidentment desterrar “la llei de la bragueta” en plena revolució industrial no seria empresa fàcil i s’hauria de vessar molta sang en un procés revolucionari que pretenia desdibuixar les lleis anacròniques establertes.

Avui les condicions soci laborals en molts casos encara són objecte de desigualtat i de denúncia per part de les dones del Segle XXI. Si bé és veritat que la legislació vigent garanteix el mateix tracte per qüestions de sexe la realitat encara contempla casos vexatoris.

Bo i això no hi ha volta enrere i el pelegrinatge cap a la plena igualtat entre homes i dones arreu del món ja no es podrà aturar. Potser els homes ens hauríem de preguntar com podem col•laborar per aconseguir que l’ombra de la injustícia sigui només un vell record d’un passat per oblidar.

DE FINIBUS BONORUM ET MALORUM :

Decidir en política què és bo i què és dolent pel país sempre és complicat alhora que decidir quina és la millor opció pot estar condicionat per una hipocresia clamorosa.

Segons el meu criteri el catalanisme actual es pot desglossar d’aquesta manera:

- Hi ha els que intenten convèncer de quin és el millor camí exposant una estructura d’arguments il•lusionants, bellament cisellats i fàcils d’aplaudir, però que al meu entendre, es troben ben allunyats del pragmatisme i de la realitat.

Assegurant que no pateixo d’un brot d’imaginació febril afirmo que només veig una llum tènue i vaporosa d’esperança de que una fictícia transversalitat ens pugui portar de la mà al crepuscle de la llibertat. Sincerament amb excepticisme arrufo les celles davant la clarividència dels que prediquen la possibilitat d’una cerimònia comuna que ens arreplegui a tots plegats.

- Hi ha els de conviccions profundes (que per alguns són gent d’esperit pusil•lànime) que opten per una visió fluïda, d’aquelles que es poden tocar amb els dits i practiquen una oratòria de consignes embolicades de pura realitat.

- I finalment també hi ha els fidels de la mateixa parròquia que s’escupen acusacions com si fossin verí i una bona colla de retrets amb descrèdit per arribar a qualsevol port.

Al barrejar totes aquestes opcions en un mateix sac és quan la mà trencadissa de la discòrdia dibuixa contorns d’hàlit enverinat i la música flotant de la confrontació reparteix generosament salutacions amb guspires de mala baba a tots els actors .

Crec que hem de reflexionar i preguntar-nos si és possible que col•legues del mateix gremi siguin devots de la tolerància.Certament crec que serà cosa ben difícil d’aconseguir quan hi ha qui veu pecats a tot arreu. S’haurien de refinar molt els esforços per controlar l’enteniment i enterrar insinuacions i burles malsanes que ens fan mal. No és la millor opció la de deixar al descobert les nostres misèries en forma d’unglots d’aquests que esqueixen la carn i esgrimeixen estocades esfereïdores.

Qui pot dir sense pèls a la llengua què és bo o dolent pel país si el resultat final no és la independència de Catalunya?

EL PATI D’ESCOLA DEL Sr. CARRETERO:

La imatge deplorable i gris que han ofert els dirigents de Reagrupament ha deixat entredit la seva credibilitat com a opció política entre una perplexació generalitzada del seu públic.

Com sempre succeeix en l’entorn independentista, ja sigui en els partits o a les plataformes civils, els protagonismes afloren dramàticament per discutir qui té el nas més gros o les dents més tortes. Aquest és el flagell que no cedeix mai i sempre acaba amb els somnis i propòsits honestos dels homes.

L’anada i tornada enfosquida a Reagrupament del Sr. Carretero en l’increible espai de 2 dies és digne dels jocs de patí d’escola de primària. Del “no t’estic” perquè m’he enfadat amb tu, o del “t’odio” perquè no sóc l’actor principal de l’obra de teatre proposada per la mestra i tu sí.

Defensar-se dels assalts impropis és lícit però si un pren la ferma decisió de marxar ha de ser amb totes les conseqüències que comporta.

Jo em pregunto quans vots haurà perdut aquesta formació independentista al mostrar una cara tan fràgil i una vocació tan clara a l'auto-desnonament.

MATARÓ JA VOL DECIDIR:

Ahir vaig tenir l’oportunitat d’assistir, en el vell i atrotinat cinema Foment del c/ Nou, a la presentació de "Mataró Decideix". Confesso que em vaig sentir cofoi al veure la comunió que es va crear entre tots els assistents en un sala plena de molts sentiments i il-lusió. Entre les cares conegudes destacaven en Xavier Mir, en J.Manel Ximenis o en Diego Arcos i com no, la part institucional amb els regidors Francesc Teixidor (ERC) i Quim Fernàndez (CDC).

Els petits discursos dels organitzadors explicant el complicat procés de la consulta i un tímid torn de preguntes van marcar el ritme del menú d’una vetllada breument amenitzada pels organitzadors i molt emotiva.

Al finalitzar l’acte ens esperaven al vestíbul del cinema un plec de butlletes per reclutar voluntaris que es repartissin  les tasques a fer. Veient que  ràpidament  s’omplien de tinta els papers vaig pensar que tothom era conscient dels esforços que es necessiten per poder tirar endavant  una consulta popular en una ciutat tan gran.

Vull alabar la ferma voluntat de fer les coses amb seny dels organitzadors, que estic segur que profetitza un futur gran èxit i com no, donar-los la meva sincera enhorabona per l’èxit de la convocatòria.

Ara queda tot per fer, doncs fem-ho entre tots i podrem decidir a casa nostra.