Fa molt de temps vaig traçar alguns gargots en el Bloc Gran del Sobiranisme per explicar la meva teoria de la regeneració política com a camí per assolir la independència dins del parlament català. Avui, aquesta teoria es troba tancada com la melodia que guarda una capça de música al xocar frontalment amb una altra que busca la unitat de l‘independentisme fora del parlament.
No em crec que iniciatives com “Suma independència” o “Solidaritat catalana” puguin arribar a cap més objectiu que el d’engrescar a la parròquia dels ja convençuts. El que de veritat cal és captar els no convençuts i aquestes estratègies, lluny d’ajudar, només acaben sent el mantell de cendres d’un testament de bones intencions.
Puc caure antipàtic i em poden mirar amb reprovació per denunciar amb claredat l’absurditat de les propostes inexplicables d’alguns suposats virtuosos mediàtics o solistes de plataformes. Sincerament me la bufa per tots cantons !
Crec que la clau és renovar els pensaments polítics des de les bases que ja hi ha, des de la dreta fins a l’esquerra, des de l’ esquerra fins a la dreta. S’han de crear excisions del pinyol dels partits tradicionals per poder substituir-los amb el temps i aconseguir un pacte per la independència a les cambres catalanes.
El temps no només fuig sinó que dona la raó a qui la té, per tan si fracassa la teoria d’alguns cançonaires de la unitat i se’ls hi exhaureix el benefici del dubte hauran de treballar cap a un altre direcció. Creieu-me però que voldria estar equivocat i reconeixer humilment el meu error si això comportés aconseguir la llibertat de la nostra pàtria.
Defensaré el que considero lògic i pragmàtic, convençut que les circumstàncies futures em recolzaran malgrat que alguns passin l’estona cantussejat boleros mentre es passegen per núvols fugissers.
