Ai que n’és de recargolat i ruixat aquest “meu” país, quina desconcertant memòria de sonso que té, quina fluxera mental que exhibeix tantes vegades.
Ahir, petrificat i arronsat d’ espatlles llegia al diari com la premsa internacional feia ressò de l’ombra feixista del difunt Samaranch mentre a Catalunya hi havia qui proposava canviar el nom de l’estadi Lluís Companys pel del sinistre cadàver.
El pensament abatut em dibuixava una exclamació que tallava l’aire del menjador. Homenatjar un franquista mort, no és el màxim insult a les víctimes del regim, a la memòria històrica i a la cordura humana?
I nari nan, nari nan que diria la Trinca, a qui pot estranyar tot això? tothom sap que els catalans som així, curts de gambals, masoquistes amb pedigrí, virtuosos de la sodomització...
Aquest és el país del cafè per tots, del cafè Olé, del cafè descafeïnat, del cafè granulat, del cafè perfumat o què cony! som els putos amos del cafè. En lloc més del món mundial es podria donar un cas d’amnèsia col•lectiva ten evident com a Catalunya. No se si és a conseqüència de la merda del progressisme esquerranós que governa la sinagoga fa tan de temps, del passotisme social, dels caragirats o de ves a saber què. El que se taxativament és que no es pot tolerar que es trepitgi la memòria dels que van perdre la guerra civil, dels que van ser torturats, humiliats i robats pels feixistes espanyols.
No té collons (per posar un exemple) que hagin de ser els Argentins qui obrin un procés contra els crims comesos pel Franquisme mentre a l’estat espanyol volen jutjar a l’únic togat que a tingut nassos per investigar el passat?
Assegut al sofà de casa i totalment perplex em preguntava qui mana a l’estat espanyol; el PSOE? els militars? els feixistes? o potser les empreses de cafè?
Un cigaló, si us plau.
