La imatge deplorable i gris que han ofert els dirigents de Reagrupament ha deixat entredit la seva credibilitat com a opció política entre una perplexació generalitzada del seu públic.
Com sempre succeeix en l’entorn independentista, ja sigui en els partits o a les plataformes civils, els protagonismes afloren dramàticament per discutir qui té el nas més gros o les dents més tortes. Aquest és el flagell que no cedeix mai i sempre acaba amb els somnis i propòsits honestos dels homes.
L’anada i tornada enfosquida a Reagrupament del Sr. Carretero en l’increible espai de 2 dies és digne dels jocs de patí d’escola de primària. Del “no t’estic” perquè m’he enfadat amb tu, o del “t’odio” perquè no sóc l’actor principal de l’obra de teatre proposada per la mestra i tu sí.
Defensar-se dels assalts impropis és lícit però si un pren la ferma decisió de marxar ha de ser amb totes les conseqüències que comporta.
Jo em pregunto quans vots haurà perdut aquesta formació independentista al mostrar una cara tan fràgil i una vocació tan clara a l'auto-desnonament.
