Confesso que el sectarisme d’alguns personatges de reagrupament que semblen devots de pregaria i dejuni em causen un rebuig al paladar similar al que em produeixen partits com el PSC o el PP.
Em sorprèn l’àmplia generositat sanguinària amb què actuen contra qualsevol crític que gosi contradir els propòsits de la seva associació o criticar el seu Messies, quina vergonya ! Si algú gosa fer esment a qualsevol cosa negativa a Reagrupament o contra el Sr. Carretero el titllen de traïdor i el menyspreen amb una ràbia indescriptible.
Si quan militava a CDC vaig criticar sense miraments el meu propi partit en infinitat d’ocasions com exercici d’autocrítica i de credibilitat, perquè no puc criticar també als altres? Hauria de cedir als desitjos infantils i inadequats de psicoanalistes alienats de tèrbola reputació?
Tan de bo aquests patriotes d’alè amarg i mirada esmolada descobreixin els seus errors abans tothom arribi a una conclusió similar a la meva i acabin ofegats en la seva jaça de guerra particular. L’extremisme sectari per defensar una causa pot convertir als seus actius en part d’un submón d’habitants del purgatori, en una presó d’angoixes existencials, o fins i tot en una institució de cadàvers de reputació dubtosa.
Potser amb aquestes línees hauré fet pujar els colors a la cara a més d’un dels encegats que viuen permanentment en una residència malsana de sectarisme encarcarat. És per això que vull puntualitzar que no generalitzo i només he descrit als reagrupats de seny confós que crec haurien de dirigir les seves pupiles cap un altre direcció perquè no estan fent cap bé al país.
Ufffffffff, en fi, visca la pàtria ! II*II
