La porta oberta en forma de llei per aconseguir la presència de la nostra llengua a les sales d’audiovisuals s’endevina com un primer pas en la lluita per la normalització del català. La veritat és que fins que no vegi els tràmits legals confirmats i actius no em refiaré de que sigui una notícia fiable i no només un utòpic episodi romàntic.
És clar, que molts corbs de les productores no cediran fàcilment i intentaran bloquejar la llei llançant dards mentiders pintats d’excuses de mal pagador. Esperem que per una vegada el govern tripartit es mantingui ferm, no doni el braç a torça i els faci empassar d’un glop aquesta llei.
De fet, ja anava tocant que el govern fes alguna cosa al respecte dels drets dels catalanoparlants, i hauria d’aprofitar aquesta primera empenta per enllestir la feina. Jo els convido a fer lleis que regulin l’etiquetatge dels productes que es venen a casa nostra, que procedeixin a exigir versions en català a les editorials de diaris, llibres o còmics ,....
Totes aquestes propostes són les que podrien fer que el català fos una llengua viva en un futur. Ja se que aquestes revelacions de les llacunes que ens afecten són de domini públic i no descobreixo la sopa d’all. Només deixo caure els meus pensaments recollint-los en quatre ratlles per si arribessin algú amb certa rellevància que volgués fer de mecenes d’una llengua mil•lenària.
