NEIX MATARÓ PER LA INDEPENDÈNCIA:

Ahir vaig assistir a la inesperada presentació d’intencions dels hereus i pubilles de la coordinadora que va fer possible la consulta per la independència a Mataró.

Unes cent persones encuriosides omplíem una sala amb florescents pampelluguessant de la seu de la colla castellera Caps Grossos que de forma generosa van cedir l’espai per poder fer aquest acte.

Què haig de dir després d’escoltar als ponents i als espectadors? doncs que podria desfer-me en elogis sincers però serè modest i em limitaré a somriure i esperar que els esdeveniments ja els condecorin per si sols.

Dir que crec que són gent prou espavilada i que conviden a acompanyar-los en aquesta aventura llaminera no seria suficient perquè us féssiu càrrec de la il•lusió que destil•lava l’alè invisible de les seves paraules.

Va quedar clar que estan entossudits en voler reprendre el fil de l’acció lliurament sense el feix nebulós de les directrius d’un partit polític de pèrfids vicis establerts.

Les seves idees esclataven en la pantalla del projector del Power point on feien somiar als espectadors amb les seves estratègies de full de ruta que deixaven bocabadats al venerable.

Jo us convido amb aquest breu resum a deixar el temps sabàtic del ja farem i formar part de la resistència entusiasta de les hordes independentistes de la capital del Maresme.

Cridem tots junts: Visca la pàtria !

DUES TEORIES I UN ÚNIC CAMÍ A LA LLIBERTAT:

Fa molt de temps vaig traçar alguns gargots en el Bloc Gran del Sobiranisme per explicar la meva teoria de la regeneració política com a camí per assolir la independència dins del parlament català. Avui, aquesta teoria es troba tancada com la melodia que guarda una capça de música al xocar frontalment amb una altra que busca la unitat de l‘independentisme fora del parlament.

No em crec que iniciatives com “Suma independència” o “Solidaritat catalana” puguin arribar a cap més objectiu que el d’engrescar a la parròquia dels ja convençuts. El que de veritat cal és captar els no convençuts i aquestes estratègies, lluny d’ajudar, només acaben sent el mantell de cendres d’un testament de bones intencions.

Puc caure antipàtic i em poden mirar amb reprovació per denunciar amb claredat l’absurditat de les propostes inexplicables d’alguns suposats virtuosos mediàtics o solistes de plataformes. Sincerament me la bufa per tots cantons !

Crec que la clau és renovar els pensaments polítics des de les bases que ja hi ha, des de la dreta fins a l’esquerra, des de l’ esquerra fins a la dreta. S’han de crear excisions del pinyol dels partits tradicionals per poder substituir-los amb el temps i aconseguir un pacte per la independència a les cambres catalanes.

El temps no només fuig sinó que dona la raó a qui la té, per tan si fracassa la teoria d’alguns cançonaires de la unitat i se’ls hi exhaureix el benefici del dubte hauran de treballar cap a un altre direcció. Creieu-me però que voldria estar equivocat i reconeixer humilment el meu error si això comportés aconseguir la llibertat de la nostra pàtria.

Defensaré el que considero lògic i pragmàtic, convençut que les circumstàncies futures em recolzaran malgrat que alguns passin l’estona cantussejat boleros mentre es passegen per núvols fugissers.

POLÍTICA-FICCIÓ INDEPENDENTISTA:

Puc entendre, que aportar unes gotes de felicitat al micro món independentista amb propostes surrealistes i fora de context faci esverar l’aviram.

Puc entendre que l’aparador electoral pugui farcir-se d’un garbuix de propostes independentistes de rètols diferents.

Ara bé el que no puc entendre ni acceptar és el dringar de la campaneta del farsant, el que ens fa avergonyir amb la seva conducta al intentar curar al moribund amb flascons d’aigua del Carme.

La proposta de SOLIRARITAT CATALANA és el resultat dels somnis d’opi d’alguns il•luminats que es desfan amb propostes que encomanen plaer d’entrada però que acaba esfilagarsant-se com un mal són al despertar.

Gallejà convidant als altres partits polítics a unir-se en una única candidatura fa que tots els que tenim una mica de seny deixem anar un esbufec de perplexitat. Qui amb plenes facultats mentals pot pensar que ensarronaran a les grans maquinaries polítiques per anar junts en aquesta empresa?

Però això no es tot, comparar demagògicament la situació actual del país amb la de l’any 1905 per poder justificar la unitat és no voler veure el canvi sociodemogràfic de la població catalana. Una unió avui totalment inviable degut a la gran massificació d’immigració espanyola, persones que resideixen de forma estable en el nostre país (coses de la colonització, ves).

O sigui tot plegat fantasies pròpies de series televisives com la dimensió desconeguda o literatura per no dormir del gran HP Lovecraft.

Haig d’admetre que del trio meravelles mediàtic qui més m’ha decebut - potser perquè era en qui tenia dipositades més esperances- ha estat el Sr. Laporta. La meva brúixola mental em convidava a pensar que podria projectar il•lusió liderant un nou partit que contribuís a la regeneració política del país.

Doncs, res de res! No se si són les companyies que l’envolten o per alguna pèssima assessora provinent d’alguna plataforma vinguda a menys ? potser per copiar les idees bioquímiques d’algú altre ? Qui ho sap.

Pel que fa als altres dos homòlegs del Sr. Laporta, com deia en Shuster, no cal dir res més, tothom sap que el Sr. Bertran continua sent diputat d’ERC (que s’ha de cobrar cada més, collons ! ) i el Sr. L.T continua lluint el carnet de CDC a la notaria.

Ai las, divina innocència qui se’ls cregui.

VÍDEO DE LA MANIFESTACIÓ A BARCELONA EL 10/07/10:

PARE, PER QUÈ ENS DIUEN QUE SOM ESPANYOLS?

Volia caure d’esquena quan m’ho va preguntar. Em mirava amb aquells ulls imparcials, transparents i plens de la innocència del rostre d’una nena de sis anys.

Quan vàrem entrar a les dependències de la policia nacional per fer-li el passaport no m’havia plantejat que la meva filla podia resseguir les estores insensibles d’espanyolitat d’aquell lloc amb els seus cinc sentits.

Aquella pregunta inesperada no era de fàcil contestar, era mil i mil vegades pitjor que si m’hagués sorprès jaient amb la meva parella i preguntés què fèiem.

Massa aviat! vaig pensar, massa prematur per explicar-li que l’entorn quotidià que ens envolta està farcit de les butllofes malicioses que trenen les mentides de la colonització espanyola.

 

Necessitava un moment de paciència per poder pensar en un ventall de possibles respostes i escollir-ne la més idònia.

Per on començar? paraules com: colonització, feixisme o imposició, s’escampaven com un guirigall de mots mentals angoixants que tenia que destil•lar en un parlar afectat i artificiós prou comprensible per la personeta que tenia al davant.

Finalment amb la cara serena vaig recordar unes paraules d’un amic meu i vaig optar per fer una metàfora dolça utilitzant fruïts. Vaig preguntar-li si una poma podia ser un plàtan i ella va contestar que no. Tot seguit li vaig preguntar si algú digués que la poma havia de ser un plàtan o qualsevol altre fruït què contestaria. Al cap d’una estona de rumiar-s’ho, va aixecar el cap amb una mirada que convidava a l’optimisme i em va dir utilitzant un pragmatisme verbal impropi de l’edat:

-Pare, si ningú pot pensar que una poma sigui un plàtan, perquè algú podria pensar que un català pot ser espanyol?