Crec que Catalunya deu ser l’únic país del món on per fer servir la llengua pròpia és necessari fer un exercici de militància permanent.
Per exemple, si et parlen amb l’idioma veí que per motius x hem de compartir, has de fer un esforç de militància pura per no girar la llengua i mantenir-la en la seva posició inicial. És que té nassos la cosa! ho sigui, ens parlen amb un idioma estranger i nosaltres hem de fer l’esforç d´ intentar parlar amb la llengua de l´altre poble. És que sinó ho fas faltes a l’educació? i ara, això no s’ho creu ningú! què hi ha de mala educació en exercir el dret a parlar la llengua del país on vius? Que potser ens surten ulls de poll si la fem servir?.
Penso que som un poble carregat de complexos i de manies, que hem viscut massa temps sota un règim que perseguia la nostra llengua perquè li feia por i que avui encara es paga la pressió brutal a la que va estar sotmesa la llengua catalana.
Esperem que les generacions futures guiïn bé el rumb de la llengua, puguin superar els nostres traumes i perdin la por a fer servir el català amb tothom. No vull creure que aquest desig sigui només producte d’un cervell desvagat, nascut de la més vana fantasia i tan inconstant com el vent que se l’endú lluny de nosaltres.
Per exemple, si et parlen amb l’idioma veí que per motius x hem de compartir, has de fer un esforç de militància pura per no girar la llengua i mantenir-la en la seva posició inicial. És que té nassos la cosa! ho sigui, ens parlen amb un idioma estranger i nosaltres hem de fer l’esforç d´ intentar parlar amb la llengua de l´altre poble. És que sinó ho fas faltes a l’educació? i ara, això no s’ho creu ningú! què hi ha de mala educació en exercir el dret a parlar la llengua del país on vius? Que potser ens surten ulls de poll si la fem servir?.
Penso que som un poble carregat de complexos i de manies, que hem viscut massa temps sota un règim que perseguia la nostra llengua perquè li feia por i que avui encara es paga la pressió brutal a la que va estar sotmesa la llengua catalana.
Esperem que les generacions futures guiïn bé el rumb de la llengua, puguin superar els nostres traumes i perdin la por a fer servir el català amb tothom. No vull creure que aquest desig sigui només producte d’un cervell desvagat, nascut de la més vana fantasia i tan inconstant com el vent que se l’endú lluny de nosaltres.
David Morgades i Clopés
2 comentaris:
Espere-m'ho... a mi amb aquest tema em va a dies en què estic més optimista i d'altres que ni molt menys.
El que més ràbia em fa és que, pel motiu que sigui, duem a sobre allò de l'autoodi. El pensar que som uns provincians si defensem allò que és nostre (cosa que fan totes les cultures, com és lògic), allò de què 'el nacionalismo és una enfermedad que se cura viajando'... quin collons de mentides que ens han fotut al cap!
La fe no es pot perdre mai, confiem en les generacions futures, nosaltres, almenys jo encarà sóc un fill del Franquisme.
Una abraçada.
David
Publica un comentari a l'entrada